(CAST / CAT)
Porque no da igual ver una cosa o ver otra. Como tampoco da igual la manera de ver las mismas cosas.
En este sentido, lo que vemos, aquello que tratamos y la manera de tratarlo, nos modifica internamente y modifica el aspecto del mundo. Modifica de esta forma el sentido de las relaciones que mantenemos y lo acuciante de nuestra tarea.
La cuestión no es que haya un acceso al mundo que sea falso y otro verdadero, o que en general se viva con una conciencia alienada que haya que desalienar por medio de la crítica. Cualquiera puede percibir lo que está ocurriendo: que vivimos un empobrecimiento creciente de vidas precarias, que la catástrofe ecológica es ineluctable. Pero no todos y todas lo vemos de la misma manera, ni por tanto extraemos las mismas consecuencias prácticas. La cuestión es que cada cosa vista, cada verdad situada, cada evidencia vivida y sentida comporta unas consecuencias y templa una tonalidad emotiva: un aletargamiento exhausto o un expectante furor; una prudencia desmedida o un alegre arrojo; un incremento de la confusión y la duda, o algunas certezas afiladas como cuchillos.
Desde aquí no vemos que las cosas estén progresando, ni esperamos que el tiempo que viene traiga ninguna estabilidad nueva. Tampoco vemos que con un esfuerzo de presión «política» y un programa de reformas en todos los ámbitos, sea posible interrumpir o hacer bifurcar el aciago mundo del capital que nos habita.
Desde aquí, lo que vemos, es toda una civilización que está colapsando. Colapso económico y ambiental, energético y existencial, metafísico y demográfico. Nosotros y nosotras, antropomorfosis del capital —es decir, la misma vida que satura diariamente el tráfico de nuestras ciudades y nuestra dependencia de ella—, somos el colapso.
Estos cuadernos quieren ser una excusa para encontrarnos, una contribución a revertir la dispersión acelerada en que vivimos, una invitación a transitar entre experiencias de construcción, de sanación, de apoyo mutuo y de simple rechazo de lo existente. Estos cuadernos quieren compartir algunas intuiciones y anudar algunas amistades, como una contribución más a la recomposición de una fuerza histórica a la altura de la época.
Porque la distopía pretende perpetuarse. Llevamos un año de pandemia de lo apenas vivo sin saber aún cómo acabará. Lo que sí sabemos es que habrá un antes y un después. Un después de más incertidumbre, más pobreza, más soledad, más control social. Un después que será también más ingobernable y más tumultuoso, y por tanto abierto a posibilidades tanto regresivas como insurgentes. —El presente cuaderno recoge algunos escritos que apuntan mucho más allá de los relatos oficiales. Creemos que merecen no caer en el olvido.
Si pensamiento es «aquello que convierte una forma de vida en fuerza, en efectividad sensible», es «la aptitud para distinguir y seguir (…) la línea de incremento de potencia que se presenta en cada situación» (Tiqqun, Introducción a la guerra civil), entonces estos cuadernos son una invitación a proseguir por esa línea fabulosa.
Porque, ahora que por fin la «política» es universalmente detestada en cuanto lugar de la doblez, la falsedad y la imposibilidad de cumplir la palabra dada, se abren nuevas maneras de ser políticamente, maneras de vivir desde donde somos llamados a tomar partido en la guerra en curso. Para nosotras y nosotros dejar atrás la prehistoria, combatir la dominación de unos sobre otros —esta guerra— dilatando las grietas abiertas de la deserción, significa volver a arriesgar la vida por una existencia que valga la pena. Es decir, que merezca no solo la alegría sino también el dolor, la enfermedad y la muerte que acompañan a los vivos. Un proceso revolucionario llega a la existencia como una historia de amor.
***
Per què uns Quaderns? Per què una altra revista?
Doncs perquè no és el mateix veure una cosa o veure’n una altra. Com tampoc tant hi fa la manera de veure les mateixes coses.
En aquest sentit, el que veiem, allò que tractem i la manera de tractar-ho, ens modifica internament i modifica l’aspecte del món. Modifica d’aquesta manera el sentit de les relacions que mantenim i l’apressant de la nostra tasca.
La qüestió no és que hi hagi un accés al món que sigui fals i un altre vertader, o que en general es visqui amb una consciència alienada que calgui desalienar per mitjà de la crítica. Qualsevol pot percebre què és el que està passant: que vivim un empobriment creixent de vides precàries, que la catàstrofe ecològica és ineluctable. Però no tots i totes ho veiem de la mateixa manera, ni per tant extraiem les mateixes conseqüències pràctiques.
La qüestió és que cada cosa vista, cada veritat situada, cada evidència viscuda i sentida comporta unes conseqüències i tempera una tonalitat emotiva: un ensopiment exhaust o un expectant furor; una prudència desmesurada o un alegre coratge; un increment de la confusió i el dubte, o algunes certeses esmolades com ganivets.
Des d’aquí no veiem que les coses estiguin progressant, ni esperem que el temps vinent porti cap estabilitat nova. Tampoc veiem que amb un esforç de pressió «política» i un programa de reformes en tots els àmbits, sigui possible interrompre o fer bifurcar el catastròfic món del capital que ens habita.
Des d’aquí, el que veiem, és tota una civilització que està col·lapsant. Col·lapse econòmic i ambiental, energètic i demogràfic, metafísic i existencial. Nosaltres, antropomorfosi del capital —és a dir, la mateixa vida que afeixuga diàriament el trànsit de les nostres ciutats i la nostra dependència d’ella—, som el col·lapse.
Aquests quaderns volen ser una excusa per a trobar-nos, una contribució a revertir la dispersió accelerada en què vivim, una invitació a transitar entre experiències de construcció, de sanació, de suport mutu i de simple rebuig de l’existent. Aquests quaderns volen compartir algunes intuïcions i entrelligar algunes amistats, com una contribució més a la recomposició d’una força històrica a l’altura de l’època.
Perquè la distopia pretén perpetuar-se. Portem un any de pandèmia de l’a penes viu sense saber encara quant durarà ni quins estralls causarà. El que sí que sabem és que hi haurà un abans i un després. Un després de més incertesa, més pobresa, més solitud, més control social i una major conflictivitat. Un després que serà així més ingovernable i més tumultuós, i per tant obert a possibilitats tant regressives com insurgents.
El present quadern recull alguns escrits que apunten molt més enllà dels relats oficials sobre la pandèmia i la seva gestió. Creiem que mereixen no caure en l’oblit de l’abocador cibernètic, aixafats sota el pes de la immediatesa.
Si pensament és «allò que converteix una forma de vida en força, en efectivitat sensible», és «l’aptitud per a distingir i seguir (…) la línia d’increment de potència que es presenta en cada situació» (Tiqqun, Introducció a la guerra civil), llavors aquests quaderns són una invitació a prosseguir per aquesta línia fabulosa.
Perquè, ara que per fi la «política» és universalment detestada com a lloc de la malvolença, la falsedat i la impossibilitat de complir la paraula donada, s’obren noves maneres de ser políticament, maneres de viure des d’on som cridades i cridats a prendre partit en una guerra de múltiples fronts. Una guerra que es basa en la indistinció entre la guerra i la pau com a vector de confusió. Una guerra que es desplega contra nosaltres, contra tots els d’a baix, convertint la terra en un lloc irrespirable.
Per a nosaltres deixar enrere la prehistòria, combatre la dominació dels uns sobre els altres —aquesta guerra— dilatant les esquerdes obertes de la deserció, significa tornar a arriscar la vida per una existència que valgui la pena. És a dir, que mereixi no sols l’alegria sinó també el dolor, la malaltia i la mort que acompanyen els vius. Un procés revolucionari arriba a l’existència com una història d’amor.
* * *
QUADERNS
Entre 1963 i 1978, des de l’aparició de fortes vagues autònomes durant el franquisme, amb la seva brutal repressió, fins a la Constitució de 1978, després dels pactes de la Moncloa —que amb les eleccions de l’any següent van cloure políticament, aproximadament en les mateixes dates que en la resta del món, la intensa conflictivitat històrica dels anys 1960 i 1970—, van aparèixer per aquestes terres altres Quaderns, els Cuadernos para el diálogo. Com diu un amic, Santiago López Petit, que és a més un testimoni clau d’aquells anys: «El cicle de 1961-1962 té una importància excepcional (…) El cert és: que condicionarà el desenvolupament del capital, posarà en crisi les formes de dominació (…), i farà palesa l’exterioritat de les forces polítiques obreres respecte als moviments de classe. (…) El pla del capital desplegat contra l’autonomia de classe expressada en el cicle de 1961-1962, es presenta en un doble front: alliberament polític i desenvolupisme.» Cuadernos para el diálogo va participar en el primer, l’alliberament polític. En aquests quaderns promoguts per agrupacions catòliques universitàries participaren simpatitzants i persones adscrites a les diferents tendències del futur arc parlamentari, democratacristians, marxistes, sindicalistes i socialistes. Encara poden trobar-se a internet les seves apel·lacions a un «diàleg» que va acabar amb la Constitució en marxa i els partits legalitzats, quan ja no tenia sentit un espai de diàleg comú, sinó que cadascuna i cadascun havia de fer-ho des de la bancada del seu partit i des dels seus òrgans de comunicació de masses. Com va assenyalar José Bergamín, un altre testimoni clau de l’època, a partir de llavors el lema va ser: «Vota i calla»:
«Se diría que entre las apariencias y tramoyas de la farsa gubernamental, la del darle el voto a los españoles (…) fue contrarrestada por su empeño, consecuente con la continuación del franquismo, de quitarles la voz. O de que esas voces lo fueran apenas oídas en medio de la confusión reinante; y, de serlo, lo más inequívocamente posible por la baraúnda de su multiplicidad barullera y confusionista. «Vota y calla» fue el lema inconfesable de los grandes partidos gubernamentales al servicio de su Majestad. Y todas esas múltiples voces equivocantes (por la radio, la televisión, la prensa sobre todo) se reunieron en una sola voz resonantísima, propagadora, atronadora, aterradora, para gritarnos un majestuoso: ¡CHITÓN!» (Tricolor, núm. 1, 1979, a J. Bergamín, Cristal del tiempo)
Es tractava d’una aposta per neutralitzar l’agitació insurreccional obrint un temps assossegat en el qual poder dialogar amb totes les faccions d’una política governamental. Des de llavors el temps no ha estat precisament assossegat, especialment després de travessar el desert del real dels anys 1980. La passió per la xerrameca ha ampliat la confusió, mentre intenses enginyeries socials feien la seva feina. Ara el col·lapse és aquí, no queda temps per a diàlegs mistificats. La transició política ha quedat endarrere, també la seva possibilitat verda. No ens trobem pas davant d’una nova falsa transició cap al mateix sinó suspesos al llindar d’una enorme discontinuïtat bio-còsmica: ens estem endinsant en terra ignota. Comença pròpiament, ara-i-aquí, l’època de les grans catàstrofes globals, —hi ha qui dubte encara que s’intensificaran i es multiplicaran?—. Per això és tant necessari acabar amb el confortable retard teòric de la ultraesquerra al sud dels Pirineus. Nosaltres també estem farts i fartes d’assistir des de fa dècades als mateixos falsos debats submarxistes: espontaneïtat o organització, comunisme o anarquisme, comunitat humana o sindicalisme rebel, activisme o cooperativisme. Contra tot deliri infragrupuscular i oportunista, des d’aquí es pretén prendre nota del triomf de la democràcia sobre el moviment obrer, assenyalat per Mario Tronti fa anys. És a dir, prendre nota tant de la interiorització d’un món hostil, com del desplaçament del poder des d’una part de la societat a la societat sencera. Al que ens ha conduït tots aquests anys de política de consens, el revers de la qual era política antiterrorista, és a una degradació ecològica i social, l’absència de solució de la qual pretén tancar-nos en el seu confusionisme infernal. Ens queda el col·lapse de la civilització que pertot arreu s’anuncia i actuar en conseqüència. Com s’ha dit, en aquesta situació totes les armes i estratègies estan per inventar.